conscienciadigital.cat
Índex del glossari

Glossari

Infraestructura i xarxes

ISP (Proveïdor d’Internet)

Un ISP és l’empresa que et dona accés a Internet. Pot veure a quins dominis et connectes i les metadades que es generen de la teva activitat (com l’hora, la freqüència o la ubicació aproximada), tot i que amb HTTPS no pot llegir el contingut de les comunicacions. És un punt crític per a la privacitat: gestiona el teu trànsit, pot aplicar filtres o bloquejos i coneix patrons d’ús.

Per llei, a l’Estat espanyol els proveïdors estan obligats a guardar aquestes dades de connexió i trànsit durant almenys un any. Això no inclou el contingut, però sí les metadades (qui, quan i des d’on). Aquest registre pot ser sol·licitat per autoritats policials amb ordre judicial, fet que té un impacte enorme en la privacitat i en la necessitat de prendre consciència digital sobre qui controla les nostres dades.

Adreça IP

Una adreça IP és un identificador numèric únic que permet que un dispositiu s’identifiqui dins d’una xarxa. A la LAN (xarxa local) sol ser una IP privada, per exemple 192.168.1.36. Quan surts a Internet, el teu dispositiu fa servir una IP pública, com podria ser 84.76.13.219, visible per tots els serveis amb què et connectes.

Sense IP no hi ha manera d’enviar ni rebre paquets de dades: és l’equivalent a una adreça postal digital. Per comoditat, aquest número sovint es tradueix a un nom fàcil de recordar mitjançant el sistema de noms de domini (DNS), per exemple: 84.76.13.219 ↔ exemple.com.

DHCP

Protocol que assigna automàticament una adreça IP i altres paràmetres de xarxa als dispositius. A casa normalment el gestiona el rúter, però també pot residir en servidors d’empresa, punts d’accés Wi-Fi, ISP (per donar-te la teva IP pública), o fins i tot en un mòbil quan comparteix Internet. Gràcies al DHCP, els dispositius poden entrar a la xarxa i comunicar-se sense haver de configurar res manualment.

SSID

El SSID (Service Set Identifier) és el nom amb què es presenta una xarxa Wi-Fi i que veus quan busques connexions disponibles. Serveix per diferenciar la teva xarxa de les altres properes i identificar a quina t’estàs connectant.

L’SSID es pot canviar fàcilment des de la configuració del rúter i fins i tot ocultar perquè no surti als llistats. Tot i això, amagar-lo no aporta seguretat real: qualsevol eina de monitoratge el pot detectar igualment. El que realment protegeix la teva connexió és utilitzar un xifrat fort (WPA2 o WPA3) i una contrasenya robusta.

WPA2 / WPA3

El WPA (Wi-Fi Protected Access) és l’estàndard que defineix la seguretat de les xarxes Wi-Fi. WPA2 ha estat el més utilitzat durant molts anys i encara és molt comú, però ja presenta vulnerabilitats conegudes. WPA3 és la versió més recent i robusta: millora la protecció contra atacs de força bruta, ofereix un xifrat més segur i incorpora mecanismes específics per a xarxes públiques obertes.

El tipus de WPA actua com a barrera: defineix com es xifra la connexió entre el teu dispositiu i el rúter, i és un element clau per evitar intrusions i mantenir la privacitat de les teves comunicacions.

DNS (Domain Name System)

La “guia telefònica” d’Internet: tradueix noms com exemple.cat a adreces IP. El servidor DNS que facis servir importa: pot veure totes les webs que consultes (privacitat), alguns responen més ràpid que altres (velocitat), i alguns poden bloquejar dominis (censura). Triar bons DNS és una manera simple de millorar la teva experiència i control a la xarxa. Per més seguretat, existeixen opcions com DNS sobre HTTPS (DoH) o DNS sobre TLS (DoT), que xifren les consultes i eviten que tercers puguin espiar-les o manipular-les. Com es trien? Molts dispositius i routers permeten configurar manualment quins DNS vols fer servir, i hi ha opcions públiques conegudes com Cloudflare (1.1.1.1), Google (8.8.8.8) o Quad9 (9.9.9.9).

Rúter

El rúter és el dispositiu central d’una xarxa domèstica: connecta els diferents equips entre ells i amb Internet. Assigna adreces IP mitjançant el protocol DHCP i actua com a porta d’entrada i sortida cap a la WAN (xarxa ampla, Internet).

A més de les funcions bàsiques de connexió, molts rúters moderns integren Wi-Fi, tallafocs, filtres de contingut i opcions de configuració avançades. Són un punt crític per a la seguretat: un rúter ben configurat (amb contrasenya forta, firmware actualitzat i xifrat WPA2/WPA3) és essencial per protegir la xarxa domèstica d’accessos no autoritzats.

Host

Un host és qualsevol dispositiu connectat a una xarxa que tingui una adreça IP assignada. Pot ser un ordinador, un mòbil, una impressora, un servidor o qualsevol altre aparell capaç d’intercanviar paquets de dades.

Cada host té una identitat única dins de la xarxa (adreça IP i sovint també un nom de host), la qual cosa permet enviar i rebre informació de manera ordenada. En conjunt, els hosts són els protagonistes de la comunicació: sense ells, la xarxa no tindria cap funció pràctica.

Direcció MAC

Identificador únic assignat a la targeta de xarxa d’un dispositiu. Consta de 48 bits escrits habitualment en format hexadecimal, per exemple: 00:1A:2B:3C:4D:5E.

A diferència de l’adreça IP (que pot canviar), la direcció MAC està gravada al maquinari i s’utilitza per identificar el dispositiu a la capa d’enllaç. Gràcies a ella, els encaminadors i commutadors poden dirigir els paquets cap al destinatari correcte dins d’una xarxa local.

Servidor

Ordinador o sistema que proporciona serveis a altres dispositius de la xarxa, anomenats clients. Pot oferir fitxers, correu electrònic, pàgines web, aplicacions o qualsevol altre recurs digital.

Un servidor pot estar dins d’una LAN (per exemple, un servidor de fitxers d’oficina) o accessible a través d’Internet (com els que allotgen aquest web). La seva funció és atendre sol·licituds i respondre amb la informació o servei corresponent.

Punt d’accés (Access Point)

Dispositiu que crea o amplia la cobertura Wi-Fi dins d’una xarxa. Funciona com a pont entre dispositius sense fils i la xarxa cablejada, permetent que més usuaris es connectin al mateix rúter.

Un punt d’accés pot estar integrat al rúter domèstic o ser un aparell independent, molt habitual en empreses, escoles o espais públics per oferir connexió estable i segura.

LAN (Local Area Network)

Xarxa local d’abast limitat, com una casa, escola o oficina. Permet intercanviar dades entre dispositius sense necessitat de connexió a Internet.

Exemples típics: compartir fitxers entre ordinadors, imprimir a una impressora en xarxa o fer streaming local des d’un servidor multimèdia domèstic.

WAN (Wide Area Network)

Xarxa d’àmplia cobertura que connecta múltiples LANs entre si.

Internet n’és l’exemple més gran: milions de xarxes interconnectades a escala global. Altres exemples de WAN poden ser les xarxes corporatives que connecten diferents seus d’una empresa.

El rúter és el dispositiu que fa de pont entre la teva LAN i la WAN.

CDN (Content Delivery Network)

Xarxa distribuïda de servidors que acosta el contingut digital a l’usuari segons la seva ubicació.

Millora la velocitat de càrrega i la fiabilitat en reproduir pàgines web, imatges o vídeos, ja que el contingut es serveix des del node més proper.

També ajuda a reduir la càrrega dels servidors originals i a protegir contra atacs de denegació de servei (DDoS).

Hosting

Servei que permet allotjar pàgines web, aplicacions o altres recursos digitals en servidors connectats a Internet. Gràcies al hosting, els continguts són accessibles des de qualsevol lloc del món.

Pot ser compartit (diversos webs en un mateix servidor), dedi­cat (un servidor exclusiu) o al núvol (infraestructura escalable gestionada per proveïdors com AWS, Azure o Hetzner). El tipus de hosting escollit influeix en el rendiment, la seguretat i el cost del projecte.

Núvol (Cloud)

Conjunt d’infraestructures de servidors remots que emmagatzemen dades o executen aplicacions accessibles per Internet.

Permet accedir-hi des de qualsevol lloc i dispositiu amb connexió, sense dependre d’un ordinador concret. Inclou serveis com emmagatzematge (Google Drive, Proton Drive), computació (AWS, Azure) o plataformes (Heroku, Vercel).

El núvol aporta flexibilitat i escala, però també planteja qüestions de sobirania de dades, privacitat i dependència de proveïdors.

Edge Computing

Model de processament de dades en què les operacions es fan a prop de l’usuari o del dispositiu, és a dir, a la vora de la xarxa, en lloc de dependre únicament de servidors al núvol.

Aquest enfocament redueix la latència, millora la velocitat de resposta i pot augmentar la privacitat, ja que part de la informació es tracta localment.

Exemples: càmeres de seguretat que processen vídeo dins del dispositiu, cotxes autònoms que prenen decisions en temps real, o sensors IoT que filtren dades abans d’enviar-les al núvol.

Backbone

L’“esquelet” d’Internet: una xarxa de grans connexions de fibra òptica, enllaços submarins i rúters d’alt rendiment que interconnecten xarxes regionals, nacionals i internacionals.

El backbone és el que permet que el trànsit flueixi entre països i continents, i està operat per grans companyies de telecomunicacions i consorcis internacionals.

Sense aquest esquelet, Internet quedaria fragmentada en illes de xarxes locals sense connexió global.

Tor

Xarxa de relays (nodes intermedis) que permet navegar de forma anònima. El trànsit es xifra i passa per diversos salts (normalment tres: entrada, relleu i sortida) abans d’arribar al destí, de manera que cap node coneix alhora l’origen i la destinació final.

Tor protegeix contra vigilància i censura, però pot ser més lent a causa dels salts múltiples. S’utilitza mitjançant el Tor Browser i també permet accedir a serveis ocults amb dominis .onion.

VPN integrada

Funció que alguns navegadors o sistemes operatius incorporen per crear un túnel xifrat sense necessitat d’instal·lar una aplicació externa.

Tot i que pot ser pràctica, sovint ofereix menys opcions de configuració i pot dependre dels servidors del mateix proveïdor (per exemple, Opera amb VPN pròpia). És important verificar quin nivell de seguretat i privacitat real ofereix, ja que no sempre és equiparable a una VPN independent i especialitzada.

Bloqueig

Pràctica d’impedir l’accés a determinats serveis, webs o aplicacions. Pot tenir diverses causes: legals (compliment de normatives), comercials (restriccions territorials), o tècniques (com ara tallafocs institucionals o mecanismes de censura governamental).

Un bloqueig pot aplicar-se a nivell de domini, adreça IP, protocol o fins i tot inspeccionant el trànsit (deep packet inspection). És una de les raons per les quals moltes persones fan servir eines com VPN o la xarxa Tor per recuperar l’accés i preservar la seva llibertat digital.

Apple

Empresa tecnològica nord-americana que fabrica maquinari (com l’iPhone, l’iPad i els ordinadors Mac) i desenvolupa els seus propis sistemes operatius (iOS, macOS, watchOS, etc.). El seu ecosistema és tancat i altament integrat: controla tant el maquinari com el programari i la botiga d’aplicacions (App Store).

Això li permet oferir una experiència d’usuari molt cohesionada i segura, però també limita la llibertat dels usuaris i dels desenvolupadors, ja que totes les aplicacions han de passar pels seus canals i polítiques de control.

Windows

Sistema operatiu desenvolupat per Microsoft, dissenyat principalment per a ordinadors personals. És el sistema més utilitzat al món i constitueix la base de molts entorns corporatius i administracions públiques.

Windows es caracteritza per una àmplia compatibilitat amb programari i maquinari, però també és un ecosistema privatiu, amb actualitzacions i polítiques de seguretat controlades directament per Microsoft.

Tot i la seva popularitat, sovint és objectiu d’atacs i malware, fet que ha impulsat l’ús d’antivirus i eines de protecció addicionals en aquest entorn.

GNU/Linux

Família de sistemes operatius lliures i de codi obert, formats pel nucli Linux i les eines del projecte GNU. N’existeixen múltiples distribucions (distros) com Ubuntu, Debian, Fedora o Arch, cadascuna amb enfocaments i comunitats diferents.

GNU/Linux és àmpliament utilitzat en servidors, superordinadors, dispositius incrustats i també en ordinadors personals per usuaris que volen més control i transparència.

El seu model de programari lliure permet estudiar, modificar i compartir el codi, fet que el converteix en una opció robusta i auditada en termes de seguretat i privacitat. Tot i no ser tan popular en l’escriptori com Windows o macOS, és una peça fonamental en la infraestructura d’Internet i en l’ecosistema digital global.

Android

Sistema operatiu per a dispositius mòbils creat per Google i basat en el nucli de Linux. És el més utilitzat al món en telèfons i tauletes, amb milions d’usuaris actius.

Tot i ser de codi obert en la seva base (AOSP – Android Open Source Project), la majoria de dispositius vénen amb serveis i aplicacions propietàries de Google (Play Store, Gmail, Maps...), que recullen dades i creen dependència de l’ecosistema.

Existeixen versions alternatives sense serveis de Google, com LineageOS, /e/OS o GrapheneOS, pensades per qui vol més privacitat i control sobre el dispositiu.

Protocols i comunicació

TCP/IP

Conjunt de protocols que sosté Internet. Està format principalment per IP (adreces i encaminament de paquets) i TCP (transport fiable de dades). IP s’encarrega d’identificar els dispositius i portar els paquets al destí, mentre que TCP garanteix que arribin complets i en ordre.

La família TCP/IP inclou molts altres protocols (UDP, HTTP, SMTP, etc.), però el nucli és aquest: sense IP no hi ha adreçament, i sense TCP no hi ha connexions fiables entre aplicacions.

UDP (User Datagram Protocol)

Protocol de transport de la família TCP/IP. A diferència de TCP, no garanteix que els paquets arribin ni en ordre ni sense pèrdues. Això el fa molt més lleuger i ràpid, adequat per aplicacions on la velocitat importa més que la fiabilitat: videotrucades, streaming o jocs en línia.

En resum: TCP assegura la fiabilitat, UDP prioritza la rapidesa.

HTTP

Protocol bàsic perquè un navegador i un servidor puguin comunicar-se. Quan fas clic a un enllaç, el navegador envia una sol·licitud HTTP i el servidor respon amb la pàgina.

El problema és que sense xifrat, o sigui només amb HTTP “pla”, qualsevol intermediari al camí podria llegir o manipular el que demanes. Per això actualment gairebé tot el trànsit web s’envia amb HTTPS.

HTTPS

Versió segura de l’HTTP. Afegeix una capa de xifrat mitjançant TLS (abans SSL), de manera que les dades que envies i reps no poden ser llegides ni modificades fàcilment per tercers.

El navegador mostra un cadenat a la barra d’adreces quan la connexió és HTTPS, indicant que el canal està xifrat i que el certificat del servidor ha estat validat. Això protegeix tant la privacitat de l’usuari com la integritat de la informació transmesa.

TLS (Transport Layer Security)

Protocol que afegeix xifrat i autenticació a les comunicacions a Internet. És el que fa que HTTPS sigui segur.

Funciona amb un sistema de certificats digitals que permeten comprovar la identitat dels servidors. D’aquesta manera, garanteix que les dades no es puguin llegir ni modificar durant el viatge i que el servidor és realment qui diu ser.

MQTT

Protocol molt lleuger basat en el model publicació/subscripció. És habitual en IoT i domòtica: sensors que envien dades i dispositius que les reben.

Està pensat per estalviar ample de banda i energia, ideal per dispositius petits (per exemple, un sensor de temperatura que publica valors cada minut).

CoAP (Constrained Application Protocol)

Protocol pensat per a dispositius amb recursos molt limitats (bateria, memòria, CPU). Funciona sobre UDP i està inspirat en el model de HTTP, però molt més lleuger.

S’utilitza en l’àmbit de l’IoT per permetre que sensors i actuadors es comuniquin de manera eficient amb servidors o entre ells, amb un consum mínim de recursos.

OSC (Open Sound Control)

Protocol lleuger per comunicar dades en temps real, especialment en àmbits de música, multimèdia i art digital. Va ser desenvolupat a finals dels anys 90 a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, com a evolució moderna del MIDI.

Funciona dins de xarxes locals (LAN) i sovint substitueix el MIDI quan cal més flexibilitat: pot enviar valors continus, estructures complexes de dades o controlar múltiples dispositius alhora (so, vídeo, llums, sensors). A diferència del MIDI, no està limitat a missatges musicals i pot créixer amb nous camps i formats, cosa que el fa molt usat en entorns experimentals i creatius.

MIDI (Musical Instrument Digital Interface)

Estàndard creat el 1983 per connectar instruments musicals electrònics, ordinadors i altres dispositius. Un missatge MIDI no conté so en si mateix, sinó instruccions com “toca la nota Do3 amb velocitat 90” o “canvia al programa 12”.

Funciona amb missatges molt simples i lleugers, cosa que el fa molt eficient i encara vigent després de dècades. Tot i així, té limitacions: resolució de 7 bits, canals reduïts i missatges pensats inicialment només per a música. Per això, en àmbits artístics i multimèdia, sovint es complementa o es substitueix per protocols més flexibles com l’OSC.

SMTP (Simple Mail Transfer Protocol)

Protocol estàndard per enviar correus electrònics. Quan escrius i envies un missatge, el client de correu (com Thunderbird o Gmail) parla amb un servidor SMTP, que s’encarrega de fer-lo circular per la xarxa fins arribar al servidor del destinatari.

Cal tenir en compte que SMTP només cobreix l’enviament de correu; per llegir-lo s’utilitzen altres protocols com IMAP o POP3.

IMAP (Internet Message Access Protocol)

Protocol que permet llegir i gestionar correus electrònics directament al servidor, en comptes de descarregar-los i esborrar-los com feia el POP3.

Això vol dir que pots accedir als mateixos missatges des de diferents dispositius (mòbil, ordinador, webmail), mantenint carpetes, estats de lectura i organització sincronitzats. És el protocol més comú per consultar correu actualment.

POP3 (Post Office Protocol v3)

Protocol que permet baixar els correus electrònics al teu dispositiu. Un cop descarregats, el comportament habitual és esborrar-los del servidor, de manera que només els tens disponibles localment.

A diferència de l’IMAP, això dificulta accedir al mateix correu des de diferents dispositius, tot i que alguns clients permeten opcions per deixar còpies al servidor.

FTP (File Transfer Protocol)

Un dels protocols més antics per pujar i baixar fitxers entre ordinadors i servidors. Funciona des dels anys 70 i encara es fa servir en alguns entorns, però té un problema important: les dades (incloses les contrasenyes) viatgen sense xifrar.

Per aquest motiu avui es recomana utilitzar alternatives segures com SFTP o FTPS.

SFTP (Secure File Transfer Protocol)

Variant segura de l’FTP que utilitza SSH com a base. A diferència de l’FTP clàssic, tot el trànsit (usuari, contrasenya i fitxers) va xifrat, fet que impedeix que tercers puguin interceptar les dades.

És avui l’opció més recomanada per transferir arxius de manera segura, tant en entorns corporatius com en servidors personals.

SSH (Secure Shell)

Protocol que permet connectar-se i administrar un altre ordinador a distància de manera segura. Tot el trànsit (usuari, contrasenya i ordres) va xifrat, cosa que el fa molt més segur que el seu predecessor, el Telnet.

És molt utilitzat per administradors de sistemes per gestionar servidors, transferir arxius o executar ordres remotes sense exposar dades sensibles.

ICMP (Internet Control Message Protocol)

Protocol utilitzat per enviar missatges de control i diagnòstic dins d’una xarxa IP. Serveix per indicar errors (per exemple, quan un host és inabastable) o per comprovar l’estat de la connexió.

L’exemple més conegut és l’ordre ping, que envia paquets ICMP a un host i mesura si respon i amb quina latència.

ARP (Address Resolution Protocol)

Protocol utilitzat dins d’una xarxa local per traduir adreces IP en adreces MAC. Quan un dispositiu vol enviar un paquet a una IP concreta de la LAN, necessita saber a quin maquinari (targeta de xarxa) correspon.

L’ARP resol aquest vincle, permetent que els paquets trobin físicament el dispositiu correcte dins de la xarxa. També és conegut perquè pot ser objecte d’atacs com l’“ARP spoofing”, on un actor maliciós suplanta una adreça per interceptar el trànsit.

OAuth 2.0

Protocol d’autorització molt utilitzat en aplicacions i webs modernes. Permet que un servei (per exemple, una app) accedeixi a dades d’un altre servei (com Google o Facebook) sense necessitat de compartir la contrasenya.

Funciona mitjançant tokens temporals que donen accés limitat i controlat. És la base dels sistemes de "Login amb Google/Facebook" i de moltes integracions entre serveis en línia.

OpenID Connect (OIDC)

Extensió sobre OAuth 2.0 que afegeix una capa d’identitat. Mentre que OAuth 2.0 només resol “aquesta app té permís d’accedir”, OIDC permet verificar també que “aquest usuari és qui diu ser”.

És el que hi ha darrere de molts sistemes de login social i de l’SSO (Single Sign-On), on pots utilitzar un sol compte (per exemple Google o Microsoft) per autenticar-te a múltiples serveis.

SAML (Security Assertion Markup Language)

Protocol basat en XML pensat per a Single Sign-On (SSO), molt utilitzat sobretot en entorns corporatius i educatius. Permet que amb un sol login (per exemple, al portal de l’empresa) accedeixis a múltiples aplicacions sense haver-te de tornar a identificar.

Ha estat àmpliament adoptat durant anys, tot i que en serveis més moderns sovint es prefereixen alternatives com OpenID Connect.

SSL (Secure Sockets Layer)

Antic protocol de xifrat que va ser la base de la seguretat al web durant els anys 90 i principis dels 2000. Va permetre que les comunicacions entre navegadors i servidors fossin privades i autenticades.

Avui està considerat obsolet i substituït per TLS, tot i que encara molta gent fa servir el terme “SSL” per parlar de certificats o connexions segures en general. Les versions realment segures i recomanades avui són TLS 1.2 i TLS 1.3.

WebSocket (WS/WSS)

Protocol que permet establir una connexió persistent i bidireccional entre el navegador i el servidor, com un túnel de comunicació full-duplex.

A diferència de l’HTTP tradicional (petició-resposta), els WebSockets permeten que tant client com servidor enviïn dades en temps real, fet ideal per aplicacions com xats, videojocs en línia o panells de control interactius.

Quan s’utilitza wss://, la connexió va protegida amb TLS, igual que passa amb HTTPS.

WebRTC (Web Real-Time Communication)

Conjunt d’estàndards i protocols que permeten la comunicació en temps real (àudio, vídeo i dades) directament entre navegadors o aplicacions, sense necessitat de plugins ni programes externs.

Utilitza mecanismes com ICE/STUN/TURN per travessar NATs i assegurar la connexió entre dispositius, i SRTP per xifrar els fluxos multimèdia. És la base de moltes aplicacions modernes de videotrucades i conferències al navegador.

API (Application Programming Interface)

Conjunt de regles i definicions que permeten que programes parlin entre ells. Una API estableix quines operacions hi ha disponibles (endpoints) i com s’han d’invocar, facilitant la integració entre sistemes diferents.

A la web, les APIs solen exposar-se via HTTP, utilitzant models com REST, GraphQL o WebSockets per a comunicació en temps real.

GraphQL

Llenguatge de consultes per APIs creat per Facebook el 2012 i obert el 2015. Permet que el client demani exactament les dades que necessita, ni més ni menys.

Això evita problemes habituals de REST, com l’over-fetching (rebre massa dades) o l’under-fetching (haver de fer múltiples crides per completar la informació).

Organitza l’API com un gràfic de tipus i relacions, cosa que facilita la flexibilitat i evolució dels serveis.

REST

Representational State Transfer: estil d’arquitectura d’APIs sobre HTTP. Es basa en resources (recursos identificats per una URL) i verbs estàndard (GET, POST, PUT, DELETE).

És molt utilitzat per la seva simplicitat i compatibilitat universal, ja que cada crida retorna una representació del recurs (normalment JSON, però també XML o altres formats). Encara que és molt estès, pot provocar problemes d’over-fetching o under-fetching, que han motivat alternatives com GraphQL.

DNS (Domain Name System)

Sistema que tradueix noms de domini fàcils de recordar (com exemple.com) a adreces IP numèriques que els ordinadors i routers utilitzen per comunicar-se (per exemple, 84.76.13.219).

Sense DNS hauries d’escriure les IPs manualment. És un punt crític de la infraestructura d’Internet: si un DNS falla o és manipulat, pots acabar sense accés o redirigit a webs falses (atacs spoofing).

DNS over HTTPS (DoH)

Mecanisme que envia les consultes DNS encapsulades dins peticions HTTPS. Això fa que el trànsit DNS es barregi amb el trànsit web normal, dificultant que tercers (com el teu ISP o xarxes obertes) vegin fàcilment quins dominis resols.

Tot i això, el resolver final (p. ex. Google DNS, Cloudflare, etc.) encara veu les teves consultes, de manera que la privacitat depèn de qui gestiona aquest servei.

DNS over TLS (DoT)

Protocol que estableix un canal dedicat per a les consultes DNS, xifrat amb TLS normalment al port 853.

Té el mateix objectiu que DoH: evitar que tercers puguin inspeccionar o manipular les consultes DNS en trànsit. La diferència principal és que DoT fa servir un port específic i clarament identificable, mentre que DoH es camufla dins del trànsit HTTPS estàndard.

P2P (Peer-to-Peer)

Model de comunicació entre iguals, on cada node de la xarxa pot actuar alhora com a client i com a servidor. A diferència del model centralitzat client-servidor, en P2P les dades i els serveis es distribueixen directament entre els participants.

Aquest enfocament reparteix càrrega, millora la resiliència (no hi ha un únic punt de fallada) i facilita la compartició massiva d’arxius. Exemple clàssic: BitTorrent, però també s’utilitza en xarxes distribuïdes, criptomonedes i aplicacions descentralitzades.

BitTorrent

Protocol P2P dissenyat per distribuir fitxers en fragments entre molts usuaris alhora (anomenats enxams). En lloc de baixar un arxiu sencer d’un únic servidor, cada usuari descarrega parts del fitxer i alhora n’ofereix a altres.

Funciona amb trackers centrals i/o amb DHT per descobrir nous peers. És molt eficient per compartir fitxers grans i populars, i pot incloure opcions de xifrat de trànsit segons el client o configuració.

VoIP (Voice over IP)

Tecnologia que permet fer trucades de veu i vídeo a través d’Internet en lloc de les xarxes telefòniques tradicionals. Normalment fa servir el protocol SIP per a la senyalització (establir i finalitzar trucades) i RTP/SRTP per transmetre els mitjans (àudio/vídeo).

La qualitat de la comunicació depèn de l’ample de banda i la latència de la xarxa, i sovint requereix mecanismes de QoS (Quality of Service). Amb SRTP es pot xifrar el flux d’àudio/vídeo per garantir seguretat i privacitat.

Wi-Fi

Estàndard de comunicació inalàmbrica per connectar dispositius dins d’una xarxa local (LAN). Funciona en bandes de 2,4 GHz i 5 GHz (i més recentment 6 GHz amb Wi-Fi 6E).

Permet accedir a Internet sense cables a través de punts d’accés (Access Points) i ofereix velocitats elevades adequades per vídeo, jocs i treball en línia. La seguretat depèn de protocols de xifrat com WPA2/WPA3, que protegeixen la connexió contra intrusions.

Zigbee

Protocol inalàmbric de baix consum pensat per a dispositius petits i sensors en l’àmbit de la domòtica i l’IoT. Funciona principalment a la banda de 2,4 GHz i està dissenyat per transmetre petites quantitats de dades amb molta eficiència energètica.

Zigbee utilitza topologies de xarxa en malla (mesh), cosa que permet que els dispositius repeteixin el senyal i ampliïn la cobertura. Sovint es fa servir en bombetes intel·ligents, sensors de moviment o sistemes de seguretat per la seva estabilitat i baix consum, encara que la velocitat sigui limitada.

LoRaWAN

Long Range Wide Area Network: protocol inalàmbric de llarg abast i baix consum, pensat per a l’IoT. Permet que sensors i dispositius enviïn petites quantitats de dades a quilòmetres de distància, consumint molt poca energia.

Funciona en bandes de radiofreqüència lliures (com 868 MHz a Europa) i és ideal per xarxes de sensors ambientals, agricultura de precisió o ciutats intel·ligents. La seva arquitectura combina passarel·les (gateways) que recullen dades i servidors que les processen al núvol.

Bluetooth Low Energy (BLE)

Variant de Bluetooth pensada per a baix consum d’energia. Manté un abast curt (uns pocs metres) però permet que dispositius petits —com sensors, rellotges intel·ligents o balises— funcionin durant mesos o anys amb una sola pila.

BLE és molt usat en aplicacions d’IoT, salut i domòtica. En lloc de connexions contínues, envia paquets curts i esporàdics, la qual cosa el fa ideal per recollir dades puntuals sense gastar bateria.

AirDrop

Sistema d’Apple per compartir fitxers sense cables entre dispositius iPhone, iPad i Mac. Utilitza Bluetooth Low Energy (BLE) per descobrir dispositius propers i establir la connexió, i després crea un enllaç Wi-Fi Direct per transferir els arxius de manera ràpida i xifrada.

El contingut viatja punt a punt sense passar per Internet ni per cap servidor extern, fet que garanteix velocitat i seguretat dins l’ecosistema Apple.

Wi-Fi Direct

Estàndard que permet que dos dispositius es connectin directament via Wi-Fi, sense necessitat d’un rúter o punt d’accés. Funciona com una connexió punt a punt (P2P) amb l’ample de banda del Wi-Fi tradicional.

S’utilitza en aplicacions com AirDrop, impressió sense fils, jocs multijugador locals o transferència ràpida de fitxers. Ofereix velocitat i seguretat similars a una xarxa Wi-Fi estàndard, però sense infraestructura addicional.

Nearby Share

Funció de Google per compartir fitxers sense cables entre dispositius Android i ordinadors amb ChromeOS o Windows. Combina Bluetooth Low Energy (BLE) per descobrir dispositius propers i Wi-Fi Direct (o connexió P2P) per transferir arxius de manera ràpida i xifrada.

És l’equivalent d’AirDrop en l’ecosistema Android i ofereix una experiència similar: enviament local, segur i sense necessitat de passar per Internet ni per servidors externs.

Privacitat i dades

Cookies

Fitxers petits que un web desa al teu navegador quan hi accedeixes. Serveixen per recordar informació com la sessió d’usuari, el carret de la compra o les preferències d’idioma.

També poden utilitzar-se per a seguiment entre webs, creant un perfil del teu comportament en línia. La clau és el propòsit i amb qui es comparteixen aquestes dades: mentre que les cookies tècniques són necessàries per al funcionament bàsic del web, les de màrqueting i anàlisi poden afectar la teva privacitat. Actualment la normativa (com el RGPD a Europa) obliga a informar i demanar consentiment abans d’instal·lar cookies no essencials.

Cookies de tercers

Cookies creades per dominis externs al web que estàs visitant. Normalment s’insereixen mitjançant anuncis, vídeos incrustats o widgets socials (com el botó "M’agrada" de Facebook).

El seu ús principal és el seguiment entre webs, per elaborar perfils d’usuari i mostrar publicitat personalitzada. Com que poden vulnerar la privacitat, cada cop més navegadors les bloquegen per defecte (Safari, Firefox, i progressivament també Chrome).

Rastrejadors (trackers)

Fragments de codi o fitxers (cookies, píxels invisibles, scripts) que registren l’activitat de l’usuari dins d’un web i sovint també entre webs diferents.

Serveixen per crear perfils d’interès, fer analítica de comportament i orientar publicitat personalitzada. Poden recollir dades com les pàgines visitades, el temps de lectura, clics o fins i tot moviments del ratolí.

Els navegadors centrats en privacitat (Firefox, Brave) i extensions com uBlock Origin o Privacy Badger en redueixen l’impacte bloquejant-ne molts de manera automàtica.

Scripts de seguiment

Fragments de codi JavaScript incrustats en pàgines web o aplicacions que registren el teu comportament en temps real: clics, temps de permanència, moviments del ratolí, desplaçaments o interaccions amb formularis.

Són una de les principals eines de traçabilitat online, sovint carregats des de tercers (publicitat, xarxes socials, analítica). Poden arribar a generar perfils molt detallats sense que l’usuari en sigui conscient. Bloquejadors de contingut i navegadors enfocats a privacitat ajuden a reduir-ne la presència.

Mesuradors

Eines d’analítica web que registren i compten dades d’ús: nombre de visites, clics, conversions o rutes de navegació.

El seu objectiu pot ser millorar l’experiència i el rendiment d’un servei digital, o bé alimentar sistemes de publicitat i perfilat, segons com estiguin configurats. Exemples coneguts són Google Analytics o Matomo. La diferència clau és si les dades es processen de manera agregada i respectuosa amb la privacitat, o si s’envien a tercers per finalitats comercials.

Recursos externs

Quan un web carrega elements d’altres dominis, com ara fonts, vídeos, imatges, biblioteques de codi o botons socials, està establint connexions amb tercers.

Això pot exposar dades sense que l’usuari ho percebi: l’adreça IP, el navegador o la pàgina visitada queden registrats al proveïdor extern. Per exemple, incrustar un vídeo de YouTube o un botó de “M’agrada” de Facebook permet que aquestes plataformes sàpiguen que has visitat el web, encara que no hi facis clic. Per això molts serveis aposten per alternatives locals o per solucions que carreguen els recursos externs només amb consentiment explícit.

Adreça IP

Identificador numèric únic que permet que un dispositiu sigui reconegut dins d’una xarxa. Quan et connectes a Internet, el teu proveïdor et dona una IP pública, que és la que veuen els serveis amb què et comuniques. Dins de la teva xarxa domèstica, en canvi, el router reparteix IPs privades als dispositius (mòbil, ordinador, impressora, etc.).

Tot i que pot canviar (per exemple, si l’ISP et dona IP dinàmica), una adreça IP es considera dada personal perquè permet localitzar-te aproximadament i associar la teva activitat a un punt de connexió concret. Per això, navegar amb la teva IP visible dona molta informació sobre tu i la teva ubicació, i d’aquí la importància d’eines com les VPN o xarxes anònimes per protegir aquest rastre.

Metadades

Informació que descriu altres dades: no és el contingut en si, sinó el context que l’envolta. Per exemple, en una trucada el contingut és el que dius, però les metadades són qui truca a qui, a quina hora, durant quant de temps i des de quina ubicació aproximada.

A Internet passa el mateix: encara que el contingut estigui xifrat, les metadades (adreces IP, dominis visitats, horaris de connexió) revelen patrons molt concrets de la teva vida digital. Per això la seva protecció és tan important com la del contingut mateix: saber quan i amb qui et comuniques ja dona molta informació sobre tu, fins i tot sense llegir el missatge.

Fingerprinting

Tècnica que recull molts detalls del teu dispositiu i navegador (resolució de pantalla, tipus i versions de navegador, sistema operatiu, fonts instal·lades, plugins actius, configuració horària, etc.) per generar una empremta digital única.

A diferència de les cookies, aquesta empremta no es guarda al teu ordinador, sinó que es calcula cada vegada que et connectes, fet que fa molt difícil evitar-la. El fingerprinting permet rastrejar-te encara que bloquegis cookies o facis servir mode privat, i és una de les tècniques més intrusives de seguiment en línia.

Big Data

Conjunt massiu de dades que s’analitzen amb tècniques avançades per trobar patrons, correlacions i prediccions. El concepte no es refereix només al volum de dades, sinó també a la seva velocitat (es generen constantment) i varietat (textos, imatges, vídeos, sensors, transaccions).

Pot tenir usos molt positius, com la recerca científica, la medicina personalitzada o la detecció de fraus, però també usos comercials i problemàtics, com la creació de perfils d’usuari per vendre publicitat dirigida o influir en comportaments socials i polítics.

Perfilat

Procés de crear un perfil digital d’usuari a partir de dades recollides: hàbits de navegació, cerques, compres, ubicació o interaccions socials. Aquest perfil permet predir interessos i comportaments futurs.

És la base de la publicitat dirigida i de molts serveis “gratuïts” que es financen explotant dades. Tot i que pot millorar l’experiència (per exemple, recomanant continguts més rellevants), també planteja riscos greus: discriminació, manipulació d’opinions o pèrdua de privacitat.

Traçabilitat

Capacitat de seguir i reconstruir les teves accions digitals al llarg del temps: cerques, clics, compres, moviments físics o interaccions en xarxes socials. Com més dades es connecten, més detallat és el rastre digital que deixes.

La traçabilitat és útil en alguns àmbits (per exemple, logística o seguretat informàtica), però aplicada a persones pot implicar una pèrdua de privacitat, ja que permet elaborar perfils exhaustius i prediccions sobre el teu comportament.

Retenció de dades

Període durant el qual una empresa, proveïdor o servei conserva les teves dades abans d’esborrar-les o anonimitzar-les. La retenció pot ser obligada per llei (per exemple, els proveïdors d’Internet han de guardar registres de connexió durant un temps determinat), o bé establerta per motius comercials o tècnics (per còpies de seguretat, estadístiques, millora de serveis).

El problema apareix quan no hi ha transparència: l’usuari no sap quines dades es guarden, durant quant temps ni amb quin propòsit.

Anonimització

Procés pel qual s’eliminen o es transformen els identificadors personals d’un conjunt de dades perquè no es puguin associar a una persona concreta.

A diferència de la pseudonimització, l’anonimització busca que la informació no sigui reversible, és a dir, que no es pugui tornar a vincular a l’individu original. És molt utilitzada en estadístiques, recerca i compartició de dades, tot i que no sempre és infal·lible: amb dades creuades encara es pot arribar a reidentificar persones en alguns casos.

Pseudonimització

Procés que substitueix els identificadors reals d’una persona (nom, DNI, correu) per codis o pseudònims. Això redueix els riscos de privacitat, ja que les dades no apareixen directament vinculades a la identitat.

Tot i així, la pseudonimització no és definitiva: amb informació addicional o creuant bases de dades, sovint és possible reidentificar la persona original. Per això es considera una mesura de seguretat intermèdia, diferent de l’anonimització completa.

Dark Web

Part d’Internet que no està indexada pels cercadors convencionals i que requereix eines específiques com Tor per accedir-hi.

A la Dark Web conviuen espais legals i útils —per exemple, fòrums privats, projectes de periodisme independent o canals de comunicació per a activistes que necessiten protegir la seva identitat— amb mercats il·lícits (drogues, armes, dades robades). És important distingir-la de la “Deep Web”, que inclou qualsevol contingut no indexat (com intranets o bancs digitals).

Dades personals

Qualsevol informació que identifica o pot arribar a identificar una persona. Exemples habituals són el nom, l’adreça de correu, el número de telèfon, la IP, la ubicació geogràfica o una fotografia.

La definició és àmplia i inclou tant dades directes (DNI, número de passaport) com indirectes (hàbits de navegació, patrons de compra) quan, combinades, poden revelar la identitat d’una persona. Aquestes dades estan protegides per lleis com el RGPD (Reglament General de Protecció de Dades) a Europa, que estableix drets per als ciutadans i obligacions per a les empreses i serveis digitals.

RGPD

Reglament General de Protecció de Dades de la Unió Europea (GDPR en anglès). És la normativa que regula com es poden recollir, tractar i emmagatzemar les dades personals.

El RGPD garanteix drets fonamentals a les persones, com ara el dret d’accés a les dades, el dret a rectificar-les, el dret a l’oblit (sol·licitar-ne l’eliminació) i el dret a la portabilitat. També obliga les organitzacions a demanar consentiment explícit, ser transparents sobre l’ús de les dades i notificar bretxes de seguretat.

És un dels marcs legals més estrictes del món en matèria de privacitat i s’aplica a qualsevol servei que tracti dades de ciutadans de la UE, encara que l’empresa estigui fora del territori europeu.

DPA (Data Processing Agreement)

Acord de tractament de dades entre el responsable (qui decideix la finalitat i els mitjans del tractament) i l’encarregat (qui processa dades en nom seu).

És un contracte obligatori segons el RGPD sempre que una empresa o entitat cedeixi dades personals a un tercer perquè les gestioni. El DPA ha de detallar aspectes com: la finalitat del tractament, el tipus de dades, les mesures de seguretat aplicades, el temps de conservació i les obligacions de confidencialitat.

Sense aquest acord, el tractament per part de tercers seria il·legal.

Privacy First

Enfocament que situa la privacitat com a principi fonamental en el disseny i desenvolupament d’un servei digital. Implica minimitzar la recollida de dades, aplicar xifrat i donar control a l’usuari des de l’inici.

Es resumeix en el concepte privacy by design, on la protecció de dades no és un afegit posterior, sinó una característica central pensada des del primer moment.

Consentiment

Acceptació lliure, específica i informada que dona una persona perquè les seves dades siguin recollides o processades. Ha de ser explícit, inequívoc i tan fàcil de retirar com de concedir.

És un dels pilars del RGPD i garanteix que l’usuari manté el control sobre el tractament de la seva informació personal.

Dades sensibles

Categories especials de dades personals que revelen aspectes especialment íntims d’una persona: salut, origen ètnic, orientació sexual, creences religioses o opinions polítiques, entre d’altres.

El RGPD estableix una protecció reforçada per a aquestes dades: només es poden tractar en casos molt concrets i amb garanties addicionals de seguretat i consentiment explícit.

Dret a l’oblit

Dret reconegut pel RGPD i la jurisprudència de la UE que permet sol·licitar l’eliminació de dades personals quan aquestes ja no són necessàries, han estat obtingudes de manera il·lícita o l’usuari retira el seu consentiment.

Un cas conegut és el dret a demanar als cercadors que deixin de mostrar en resultats informació antiga o perjudicial sobre una persona, sempre que no prevalguin interessos públics o de llibertat d’expressió.

Bretxa de seguretat

Incident en què dades personals queden exposades, filtrades o robades. Pot ser conseqüència d’un atac extern (hackeig, malware), d’un error intern (per exemple, enviar informació a qui no toca) o d’una mala configuració de sistemes.

El RGPD obliga a notificar les bretxes a les autoritats i, en alguns casos, també als usuaris afectats en un termini màxim de 72 hores.

Phishing

Tècnica de suplantació d’identitat per enganyar l’usuari i aconseguir dades sensibles (com contrasenyes o informació bancària).

El mètode més habitual és l’enviament de correus electrònics falsos que imiten entitats de confiança (bancs, administracions, plataformes conegudes) o la creació de pàgines web fraudulentes. També pot arribar per SMS (smishing) o trucades (vishing).

La millor defensa és la precaució: verificar l’origen, no fer clic en enllaços sospitosos i activar mesures com la doble autenticació.

Sniffing

Pràctica de capturar i analitzar el trànsit de xarxa que circula per una connexió. Es pot fer amb eines legítimes (per diagnosticar problemes o monitorar la xarxa) o amb finalitats malicioses (per robar contrasenyes, missatges o dades sensibles).

Si les comunicacions no estan xifrades (HTTP, correus antics amb POP3 sense TLS), el sniffing pot exposar tot el contingut en text pla.

Les millors defenses són l’ús de protocols segurs com HTTPS, TLS i VPN, que impedeixen que tercers puguin llegir el trànsit encara que el capturin.

Spoofing

Suplantació d’identitat digital: quan un atacant es fa passar per una altra adreça IP, correu o pàgina web per enganyar l’usuari.

Exemples: email spoofing (correus que semblen venir d’una adreça fiable), DNS spoofing (redirigir-te a webs falses) o IP spoofing (fer veure que un paquet ve d’una IP legítima).

Malware

Conjunt de programes maliciosos (virus, troians, ransomware, spyware) que poden robar dades, xifrar arxius o espiar l’usuari. Sovint arriben via correus, descàrregues sospitoses o webs compromeses.

Enginyeria social (Social Engineering)

Tècniques per enganyar persones i aconseguir que revelin informació o facin accions insegures. Exemple: una trucada fent-se passar pel banc per obtenir codis de seguretat.

No és un atac tècnic, sinó psicològic: aprofita la confiança, la pressa o la por de la víctima.

FOMO (Fear of Missing Out)

Por de perdre’s alguna cosa. Estratègia psicològica molt utilitzada a xarxes socials i aplicacions: notificacions constants, contingut efímer (stories) o recompenses limitades en el temps.

El FOMO busca mantenir l’usuari connectat permanentment, incrementant la seva dependència digital i generant més dades d’ús per explotar-les comercialment.

Keylogger

Programa o maquinari que registra tot el que tecleges al teclat. Pot capturar contrasenyes, missatges i informació privada. Els keyloggers moderns també poden fer captures de pantalla.

Man-in-the-Middle (MitM)

Atac on algú s’interposa entre dues comunicacions (usuari ↔ servidor) i pot llegir, modificar o injectar dades. Exemple típic: connectar-se a un Wi-Fi fals en una cafeteria i interceptar trànsit sense xifrar.

Enllaç sortint

Quan surts d’una app, servei o xarxa social i obres un web extern. Aquest salt sovint es monitoritza: s’hi afegeixen paràmetres (com els UTM) per saber d’on vens, quina campanya ha funcionat i si acabes convertint (compra, registre, etc.).

Encara que sembli un clic neutre, l’enllaç sortint és una eina clau de traçabilitat i control del comportament digital.

Eines i seguretat

VPN

Virtual Private Network: crea un túnel xifrat entre el teu dispositiu i un servidor extern. Oculta la teva IP real i dificulta que l’ISP vegi quins serveis consultes.

No és una vareta màgica: trasllades la confiança al proveïdor de VPN, que podria veure el teu trànsit. Per això és clau triar-ne un de fiable i transparent, especialment si la fas servir per privacitat i no només per canviar de regió.

Autenticació de dos factors (2FA)

Mètode de seguretat que afegeix una segona prova d’identitat a més de la contrasenya. Pot ser un codi generat per una app (TOTP), una clau física (com YubiKey) o un SMS.

Redueix dràsticament el risc d’accés il·lícit: encara que algú conegui la teva contrasenya, sense el segon factor no podrà entrar. És especialment recomanable en serveis sensibles com correu, banca o xarxes socials.

Sistema operatiu (SO / O.S)

El sistema operatiu és el programari bàsic que fa funcionar el teu dispositiu i coordina tot el que passa: arrencada, memòria, fitxers, permisos, xarxa i aplicacions. Sense ell, el maquinari no sabria què fer. Què fa? Gestiona recursos (CPU, memòria, disc, xarxa), dona serveis a les aplicacions (fitxers, internet, pantalla, so) i aplica permisos i seguretat (usuaris, xifrat, actualitzacions). Exemples habituals: en ordinadors trobem Windows, macOS i GNU/Linux (Ubuntu, Debian, Fedora…), mentre que en mòbils hi ha Android i iOS. Cada sistema sol portar un navegador preinstal·lat (Safari a macOS/iOS, Edge a Windows, Chrome a molts Android), però pots instal·lar-ne d’altres com Firefox, Brave o Opera. Privacitat i control: mantenir-lo actualitzat corregeix vulnerabilitats, revisar permisos i configuració (telemetria, ubicació, notificacions) millora la seguretat, i escollir aplicacions de confiança –millor si són de codi obert– dona més garanties. Nota: els sistemes operatius poden ser de programari lliure (GNU/Linux) o propietari (Windows, macOS), fet que condiciona el grau de control i transparència que tens sobre el teu dispositiu.

Passkeys

Nou sistema d’autenticació que substitueix les contrasenyes per claus criptogràfiques. S’emmagatzemen de forma segura al dispositiu i es protegeixen amb biometria (empremta, reconeixement facial) o PIN.

Cada servei genera una clau única associada al teu compte: no es pot reutilitzar en altres webs ni robar fàcilment mitjançant phishing. Les passkeys fan servir estàndards oberts (com FIDO2/WebAuthn) i tenen l’objectiu de fer les contrasenyes obsoletes.

Gestor de contrasenyes

Aplicació que guarda totes les teves claus de manera xifrada dins d’una “bòveda” segura. Permet generar i utilitzar contrasenyes llargues i úniques per a cada servei sense haver-les de recordar manualment.

Molts gestors ofereixen sincronització entre dispositius, autocompletat i verificació de filtracions de dades. Exemples: Bitwarden, 1Password, KeePass. Són una eina essencial per reduir riscos derivats de contrasenyes febles o repetides.

Mode privat/incògnit

Opció dels navegadors que obre una sessió temporal sense desar historial, cookies ni formularis al dispositiu. És útil per compartir ordinador o fer consultes puntuals sense deixar rastre local.

Cal remarcar que no amaga la teva activitat davant del proveïdor d’Internet (ISP), de la xarxa Wi-Fi ni dels webs que visites. Només afecta l’emmagatzematge local; la traçabilitat a Internet continua existint.

Bloquejadors de contingut

Extensions o filtres que eliminen anuncis, scripts i rastrejadors mentre navegues. Redueixen la quantitat de dades que tercers poden recollir sobre tu i sovint també milloren la velocitat i l’experiència de navegació.

Exemples habituals: uBlock Origin, Privacy Badger. Tot i això, alguns webs poden deixar de funcionar o mostrar avisos si detecten que fas servir bloquejadors.

Navegadors centrats en privacitat

Aplicacions com Firefox, Brave o DuckDuckGo Browser que limiten el rastreig per defecte. Incorporen eines com bloqueig d’scripts i anuncis, protecció contra fingerprinting, control més estricte dels permisos i, en alguns casos, integració de VPN o bloquejadors de cookies de tercers.

Són una alternativa als navegadors comercials més estesos (com Chrome o Safari), que solen prioritzar la compatibilitat i els serveis propis per sobre de la privacitat.

Extensions

Petits programes que afegeixen funcions al navegador (bloquejadors, traductors, gestors de contrasenyes…). Poden millorar la privacitat i la seguretat, però si no són de confiança també poden esdevenir un risc important, ja que sovint tenen accés a tot el que fas dins del navegador.

Tor Browser

Navegador basat en Firefox que usa la xarxa Tor. Oculta la IP i distribueix el trànsit per diversos relés, fent molt difícil el rastreig.

Està pensat per anonimitzar la navegació i evitar censura, tot i que pot ser més lent a causa dels salts intermedis.

Tallafocs (firewall)

Filtre que controla quines connexions entren i surten del teu dispositiu o xarxa. Permet bloquejar accessos no desitjats i limitar aplicacions concretes.

Pot ser de maquinari (al rúter o un appliance dedicat) o de programari (al sistema operatiu). És una de les primeres línies de defensa en seguretat digital.

Antivirus

Programa que detecta, bloqueja i elimina malware. Avui dia molts sistemes ja n’integren un per defecte (per exemple, Windows Defender).

Tot i que no són infal·libles, ajuden a protegir contra virus, troians o ransomware, i funcionen millor quan es combinen amb un tallafocs i actualitzacions de seguretat periòdiques.

Sandbox

Entorn aïllat on un programa s’executa sense accés al sistema principal. Permet provar aplicacions desconegudes o potencialment perilloses sense risc que afectin el dispositiu.

S’utilitza tant en navegadors (per separar pestanyes), com en sistemes de seguretat o laboratoris d’anàlisi de malware.

Aplicació

Programa informàtic creat per resoldre o facilitar una tasca concreta: navegar per Internet, editar imatges, comunicar-se o jugar. Poden ser aplicacions de sistema (preinstal·lades i necessàries pel funcionament bàsic del dispositiu) o aplicacions d’usuari (que instal·les segons les teves necessitats).

Actualment moltes aplicacions es distribueixen a través de botigues digitals (App Store, Google Play), però també poden venir en format instal·lador clàssic o ser aplicacions web.

Bug

Error o defecte en el codi d’un programa que provoca un funcionament inesperat o incorrecte. Pot anar des d’un petit problema visual fins a una fallada greu que comprometi la seguretat o el rendiment.

Els bugs es detecten amb proves i feedback dels usuaris, i es corregeixen mitjançant actualitzacions o pegats (patches).

Actualitzacions

Paquets que milloren o corregeixen el programari existent. Serveixen per solucionar bugs, tancar vulnerabilitats de seguretat i afegir noves funcions.

Mantenir-les al dia és una de les mesures de seguretat més bàsiques: molts atacs es produeixen contra sistemes que no han aplicat les actualitzacions disponibles.

Backup (còpia de seguretat)

Còpia de dades important guardada en un lloc separat (disc extern, servidor, núvol). Permet recuperar informació en cas de pèrdua accidental, atac de malware (com ransomware), o avaria de maquinari.

La regla recomanada és el mètode 3-2-1: tres còpies de les dades, en dos suports diferents, i una d’elles fora de la ubicació principal.

IoT (Internet of Things)

Conjunt de dispositius quotidians connectats a Internet (bombetes, càmeres, altaveus, sensors, electrodomèstics…). Permeten automatitzar i controlar tasques a distància, però sovint tenen menys mesures de seguretat que un ordinador o mòbil.

Es recomana connectar-los a una xarxa Wi-Fi separada, desactivar funcions innecessàries i mantenir-los actualitzats per reduir riscos.

Detecció local

Fase inicial dels assistents de veu: el dispositiu escolta de manera contínua però només per reconèixer la paraula clau (per exemple, “Hey Siri” o “Ok Google”). Aquesta anàlisi es fa en bufers temporals que es sobreescriuen constantment i es descarten si no hi ha activació.

Només quan la paraula clau és detectada, el dispositiu envia o processa l’àudio complet. Això redueix el risc que totes les converses es transmetin al núvol.

Paraula d’activació

Mot o expressió que desperta l’assistent de veu (per exemple, “Hey Google”, “Oye Siri”, “Alexa”). Fins que no la detecta, el dispositiu només fa una escolta local i temporal per reconèixer aquest patró.

Un cop activada, la conversa passa a processar-se (localment o al núvol) i pot ser registrada.

Transcripció

Conversió automàtica de veu a text perquè el sistema entengui la petició i pugui processar-la. És una fase clau dels assistents de veu i pot fer-se al dispositiu o al núvol.

La precisió depèn de l’idioma, l’accent i la qualitat de l’àudio.

Skills

Funcions o integracions que amplien les capacitats d’un assistent de veu (posar música, fer compres, controlar domòtica…). Cada skill és com una “app” dins l’assistent i pot ser creada per tercers.

Sovint impliquen compartir dades amb altres serveis o empreses, fet que pot tenir impacte en la privacitat.

Perfil de veu

Model intern que analitza característiques úniques de la veu (to, ritme, accent) per intentar identificar qui parla. Serveix per personalitzar respostes (agenda, música) o restringir certes accions sensibles (com compres o control de dispositius).

Tot i que pot millorar l’experiència, també planteja riscos de privacitat perquè implica emmagatzemar i processar trets biomètrics.

Bufers temporals

Memòria on es guarda àudio de manera provisional mentre el dispositiu espera la paraula d’activació. Normalment són uns pocs segons de veu que es mantenen en un cicle continu i es van sobrescrivint.

Si no s’activa res, es descarten automàticament i no surten del dispositiu. Aquest mecanisme permet que els assistents de veu “escoltin” sense enviar totes les converses al núvol.

Falsa activació

Situació en què un assistent de veu confon una paraula o so amb la paraula clau i s’activa sense voler. Pot passar amb converses quotidianes, televisió o sorolls similars.

Quan es produeix, fragments d’àudio que no estaven destinats a l’assistent poden enviar-se als servidors, fet que té implicacions de privacitat encara que després s’esborrin automàticament.

Shell (línia d’ordres)

Interfície de text que permet donar ordres directament al sistema operatiu. Exemples: bash, zsh, powershell. S’utilitza per executar comandes (crear carpetes, gestionar processos, configurar xarxa).

És molt potent perquè dona accés directe al sistema, però també requereix coneixement: una ordre equivocada pot tenir conseqüències importants.

Models digitals i llicències

Creative Commons

Família de llicències pensada per facilitar la compartició d’obres creatives amb condicions clares i transparents. Permeten que els autors decideixin quins usos permeten sense haver d’escriure un contracte nou cada vegada.

Hi ha diferents combinacions: atribució obligatòria (BY), ús no comercial (NC), prohibició d’obres derivades (ND) o bé obligació de compartir amb la mateixa llicència (SA). Aquestes combinacions donen lloc a sis llicències principals, des de les més obertes fins a les més restrictives.

Exemple: CC BY-NC-ND 4.0 vol dir que es pot compartir l’obra sempre que s’indiqui l’autor, però no es pot fer servir amb finalitats comercials ni crear versions modificades. Les Creative Commons són molt utilitzades en educació, cultura i projectes digitals perquè ofereixen un marc legal senzill que promou la col·laboració i la difusió.

Commons digitals / Cultura lliure

Són béns i recursos digitals gestionats de manera col·lectiva i oberta: coneixement, codi, dades o obres culturals que no pertanyen exclusivament a una empresa, sinó a una comunitat. Es basen en llicències lliures (com Creative Commons o la GPL) que permeten compartir, reutilitzar i millorar les obres, i en pràctiques de governança col·laborativa que asseguren l’accés i la sostenibilitat del projecte.

Exemples habituals de commons digitals són les enciclopèdies obertes (com la Viquipèdia), els repositoris de codi obert (GitHub, Codeberg), les bases de dades públiques o els arxius culturals accessibles en línia. La idea central és que la informació i la cultura, quan es comparteixen lliurement, esdevenen un recurs comú que beneficia tota la societat. Aquest enfocament promou la cultura lliure, la transparència i la participació ciutadana en la creació i difusió de coneixement.

Programari lliure

Moviment i model de distribució de programari basat en quatre llibertats essencials per a l’usuari: usar el programa amb qualsevol propòsit, estudiar com funciona, modificar el seu codi per adaptar-lo a les pròpies necessitats i compartir còpies o versions millorades amb altres persones.

Aquestes llibertats converteixen el programari lliure en un recurs auditable i col·laboratiu, on el control no recau exclusivament en l’empresa desenvolupadora sinó en la comunitat d’usuaris i desenvolupadors. És important remarcar que “lliure” no vol dir necessàriament “gratuït”: el que es garanteix no és el preu, sinó la llibertat d’ús, d’accés i de distribució del codi font.

Exemples clàssics són el sistema operatiu GNU/Linux, el navegador Firefox o la suite LibreOffice, que mostren com el programari lliure pot ser tan potent i fiable com les alternatives propietàries, alhora que fomenta la transparència, la innovació i la autonomia digital.

Codi obert (Open Source)

Model de desenvolupament de programari en què el codi font és públic i accessible, permetent que qualsevol persona el pugui estudiar, millorar o adaptar a les seves necessitats.

Tot i compartir moltes característiques amb el programari lliure, el moviment de codi obert posa un èmfasi especial en els avantatges pràctics i col·laboratius: la revisió oberta per part de la comunitat, la detecció més ràpida de bugs i vulnerabilitats, i la capacitat de desenvolupar noves funcionalitats de manera descentralitzada.

El terme “Open Source” va guanyar força a finals dels anys 90 com una forma de fer més atractiu aquest model a empreses i institucions, remarcant-ne l’eficiència i la qualitat tècnica, més que no pas la filosofia de llibertat que defensa el programari lliure.

Exemples representatius de projectes de codi obert són el nucli Linux, el servidor web Apache, el gestor de bases de dades PostgreSQL o el navegador Chromium. Moltes empreses tecnològiques actuals combinen codi obert amb components propietaris, aprofitant la força de la comunitat per innovar més ràpidament.

Copyright

Dret d’autor tradicional que concedeix a l’autor o titular d’una obra creativa el control exclusiu sobre la seva reproducció, distribució, comunicació pública i transformació.

A diferència d’altres models de llicència més oberts, el copyright parteix de la base del tots els drets reservats. Això significa que, per defecte, ningú pot copiar ni reutilitzar una obra sense el permís explícit de l’autor o propietari dels drets. Aquest marc legal busca protegir l’esforç creatiu i garantir que els creadors puguin decidir com s’utilitza la seva obra, ja sigui amb finalitats comercials o culturals.

Les obres queden automàticament protegides pel copyright en el moment de la seva creació i fixació en un suport tangible (text, música, fotografia, codi de programari, etc.), sense necessitat de registre formal, encara que en alguns països es permet registrar-les per reforçar la prova legal de titularitat.

La durada del copyright varia segons la legislació, però en molts llocs (inclosa la Unió Europea) s’estén fins a 70 anys després de la mort de l’autor. Un cop vençut aquest termini, les obres passen al domini públic, on poden ser utilitzades lliurement per tothom.

El copyright és un instrument clau de l’economia cultural i creativa, però també ha estat criticat per limitar l’accés al coneixement i per ser massa restrictiu en un món on la còpia digital és pràcticament inevitable i instantània.

Copyleft

Estratègia de llicència que utilitza el mateix dret d’autor per garantir que una obra (sovint programari) i totes les seves versions modificades continuïn sent lliures.

Amb el copyleft, qualsevol persona pot usar, estudiar, modificar i redistribuir el codi, però amb una condició clau: les versions derivades s’han de publicar sota la mateixa llicència, assegurant que les llibertats originals es mantinguin intactes.

Aquesta idea converteix el dret d’autor, pensat per restringir, en una eina per protegir la llibertat col·lectiva. D’aquesta manera es crea un ecosistema on el coneixement i les millores es comparteixen i no poden ser apropiades privadament.

L’exemple més conegut és la GPL (General Public License) creada per Richard Stallman i la Free Software Foundation. Gràcies a aquest model, grans projectes com el nucli de Linux o moltes eines de l’ecosistema de programari lliure han pogut créixer amb la garantia que sempre es mantindrà l’esperit de llibertat.

Tot i això, també hi ha debats: alguns defensen que el copyleft pot ser massa restrictiu per a empreses que volen integrar programari lliure en productes comercials, i per això han sorgit llicències més permissives dins de la família open source.

Domini públic

Obres creatives, científiques o tècniques que han quedat lliures de drets d’autor i, per tant, poden ser copiades, modificades, adaptades i distribuïdes sense cap mena de restricció legal.

S’hi arriba de diverses maneres: per caducitat dels drets (a la Unió Europea, habitualment 70 anys després de la mort de l’autor), per renúncia explícita dels drets (ex. llicències CC0) o perquè mai han estat protegides per copyright.

Les obres en domini públic són fonamentals per a la cultura lliure i el coneixement compartit: permeten que noves generacions d’artistes, investigadors i desenvolupadors construeixin a partir del treball anterior.

Exemples clàssics són les obres de Shakespeare, les simfonies de Beethoven o molts textos antics. En l’àmbit digital, cada cop més institucions (biblioteques, arxius i museus) alliberen col·leccions al domini públic per fomentar-ne l’ús educatiu i creatiu.

Llicències comercials

Modalitat de llicència que regula l’ús de programari, continguts o serveis sota condicions de pagament o comercials específiques. A diferència de les llicències lliures o obertes, les comercials no permeten accedir al codi font, modificar-lo o redistribuir-lo lliurement.

Normalment estableixen restriccions com el límit d’ús a una empresa, organització o dispositiu concret, i es regeixen per un contracte anomenat EULA (End User License Agreement). Aquest contracte determina què pots fer i què no amb el producte: instal·lacions permeses, actualitzacions, còpies de seguretat, etc.

Les llicències comercials sovint s’associen a ecosistemes propietaris, on el control i l’explotació econòmica recauen en l’empresa titular. Exemples típics són suites d’edició professional (Adobe Photoshop, Final Cut), sistemes operatius (Windows, macOS) o programari corporatiu.

Aquest model ofereix estabilitat i suport a llarg termini, però alhora limita la llibertat dels usuaris i pot generar dependència de proveïdor (vendor lock-in).

Llicència propietària

Tipus de llicència en què el codi font o el contingut són controlats exclusivament per l’empresa o autor que n’és titular. Els usuaris només obtenen un permís d’ús, però no tenen dret a accedir, modificar ni redistribuir el programari o la informació.

Aquesta llicència sol establir condicions específiques a través d’un contracte (EULA), que defineix límits com: nombre d’instal·lacions, durada de l’ús, prohibició de còpies o restriccions en entorns comercials.

És el model més habitual al mercat de programari corporatiu i de consum, especialment en ecosistemes tancats. Exemples coneguts són Microsoft Windows, macOS, Adobe Photoshop o aplicacions mòbils de pagament.

Aquest model garanteix ingressos a l’empresa i suport tècnic, però limita la llibertat dels usuaris i sovint crea dependència del proveïdor (vendor lock-in).

Codi font

Conjunt d’instruccions escrites en un llenguatge de programació (com HTML, Python, Java, C++…) que defineixen com funciona un programa o aplicació. És la forma “llegible per humans” del programari abans de ser compilada o interpretada per la màquina.

Quan el codi font és públic i accessible, permet a altres persones estudiar-ne el funcionament, corregir errors, afegir millores o adaptar-lo a nous usos. Això és el que diferencia models com el programari lliure o el codi obert de les llicències propietàries, on el codi es manté ocult.

Per als desenvolupadors, el codi font és la matèria primera del programari; per a la comunitat, és el que garanteix transparència, col·laboració i independència tecnològica.

Drets digitals

Conjunt de drets que busquen protegir les llibertats i garanties fonamentals de les persones en l’entorn digital. Inclouen aspectes com la privacitat, la llibertat d’expressió, l’accés universal a la informació, la protecció de dades personals i el dret a l’oblit.

Aquests drets són una extensió dels drets humans a Internet i responen al fet que la vida digital forma part inseparable de la vida quotidiana. Institucions com les Nacions Unides i la Unió Europea els reconeixen i impulsen, tot i que la seva aplicació pràctica varia segons el país i la legislació.

El debat sobre els drets digitals també inclou qüestions com la neutralitat de la xarxa, la governança oberta d’Internet, la lluita contra la censura i la garantia d’un entorn digital segur i accessible per a tothom.

Governança d’Internet

Conjunt de processos, organismes i acords internacionals que estableixen com s’organitza, regula i evoluciona Internet. A diferència d’altres infraestructures, Internet no té un únic organisme de control centralitzat, sinó una xarxa d’institucions i comunitats que prenen decisions de manera distribuïda.

Alguns actors clau són: ICANN (gestiona noms de domini i adreces IP), IETF (defineix estàndards tècnics com TCP/IP o HTTP), el W3C (estàndards web com HTML i CSS), i organismes polítics com les Nacions Unides, que impulsen marcs normatius globals.

La governança d’Internet abasta temes tècnics (seguretat, interoperabilitat), econòmics (competència, infraestructures), socials (accés universal, drets digitals) i polítics (censura, sobirania digital). És un camp en constant debat perquè combina tecnologia, poder i drets fonamentals en una infraestructura essencial per a la societat.

Termes de servei

Contracte legal que acceptes en registrar-te o fer servir una aplicació, web o plataforma digital. Defineix les regles d’ús: què pots fer i què no, quines responsabilitats assumeix l’empresa i quins drets conserva l’usuari.

Sovint inclou apartats sobre propietat intel·lectual, límits de responsabilitat, condicions de pagament, ús acceptable, i fins i tot arbitratge en cas de conflicte. La majoria d’usuaris els accepta sense llegir-los, però legalment tenen plena validesa i poden condicionar fortament l’experiència digital. Per això, entendre els termes de servei és clau per saber fins a quin punt cedeixes dades, drets o llibertats a canvi d’utilitzar el servei.

Condicions de contracte

Conjunt de clàusules legals que especifiquen com es regula la relació entre l’usuari i el proveïdor d’un servei digital. Detallen aspectes com la durada del contracte, les tarifes o modalitats de pagament, els límits d’ús, les obligacions i els drets de cada part, així com els procediments per resoldre conflictes o cancel·lar el servei.

Tot i que acostumen a estar escrites en un llenguatge jurídic dens i poc accessible, tenen efectes legals reals: acceptar-les significa assumir aquestes condicions encara que no les hagis llegit. Per això és important entendre, almenys, els punts essencials que poden afectar la privacitat, els costos o la manera com pots utilitzar el servei.

Publicitat dirigida

Forma de publicitat que adapta els anuncis a cada persona segons el seu perfil digital: historial de navegació, cerques, interaccions, ubicació, xarxes socials o fins i tot dades de compres i dispositius.

Funciona creuant dades obtingudes a través de cookies, rastrejadors i altres tècniques de seguiment per construir un retrat molt detallat dels teus interessos i hàbits. Això permet a les empreses mostrar anuncis més “rellevants” per augmentar les conversions, però també implica riscos: invasió de la privacitat, manipulació de preferències o creació de bombolles informatives.

És el motor econòmic principal de moltes plataformes gratuïtes: si no pagues amb diners, pagues amb les teves dades.

Servei gratuït

Aplicació o plataforma que no cobra diners directament a l’usuari. Tot i semblar “de franc”, el seu funcionament es finança a través de la recollida i explotació de dades personals, la publicitat segmentada o la venda de perfils i hàbits digitals a tercers.

Això fa que, en realitat, l’usuari pagui amb la seva informació i amb l’atenció que dedica als anuncis, en lloc de fer-ho amb diners. Aquest model és la base de moltes plataformes i xarxes socials populars: com més utilitzes el servei, més dades generes i més valor té per a l’empresa.

Per això es diu sovint que, en l’economia digital, “si el producte és gratuït, el producte ets tu”.

Subscripció

Model de negoci en què l’usuari paga una quota periòdica (mensual, anual o fins i tot setmanal) per accedir a un servei digital. Exemples habituals són plataformes de continguts com Netflix o Spotify, aplicacions de productivitat o serveis d’emmagatzematge al núvol.

Aquest sistema ofereix més estabilitat econòmica a l’empresa proveïdora i, en molts casos, redueix o elimina la publicitat visible per a l’usuari. Tanmateix, també pot generar dependència: si deixes de pagar, perds l’accés al contingut o a les dades allotjades al servei.

És important revisar les condicions de la subscripció (renovacions automàtiques, penalitzacions per cancel·lació, límits d’ús) i valorar si realment necessites el servei de manera continuada. A diferència dels serveis gratuïts, aquí el client paga amb diners en lloc de dades, tot i que moltes plataformes igualment continuen recollint informació d’ús per millorar els seus models de negoci.

Dades com a producte

Model econòmic en què les dades personals i de comportament dels usuaris es converteixen en el recurs principal de valor. Aquestes dades es recopilen de manera massiva, es processen amb tècniques de perfilat i anàlisi i, finalment, es venen o es comparteixen amb tercers per a usos com la publicitat segmentada, la investigació de mercats o l’entrenament de sistemes d’intel·ligència artificial.

A diferència d’un servei on el client paga amb diners, aquí el pagament es fa en forma d’informació personal, hàbits digitals i atenció. Això converteix les dades en una mercaderia que es compra i es ven dins l’economia digital.

D’aquí neix la coneguda expressió “si és gratuït, el producte ets tu”: el que sembla un servei sense cost amaga sovint un negoci molt rendible, basat en l’explotació sistemàtica de les teves dades i interaccions.