Xarxa pública i Internet

Què és una xarxa pública?

Una xarxa pública és una xarxa oberta a molts usuaris alhora, gestionada per un operador extern (ajuntament, empresa de transports, operador de telecomunicacions…). Quan t’hi connectes, comparteixes la infraestructura amb desenes o centenars de persones al mateix temps.

A diferència d’una xarxa privada o domèstica, com la del teu router de casa o el teu hort intel·ligent, no tens control sobre qui hi entra, quins serveis hi ha disponibles, ni com es protegeixen les dades. Les normes les posa un altre, i sovint ni tan sols saps quines són. De vegades, per accedir-hi, has d’acceptar unes condicions d’ús: com més restrictives són, més dades personals pots estar cedint. Recorda també que, en una xarxa pública, tots els dispositius connectats poden ser visibles entre ells. Normalment, aquestes xarxes tenen com a objectiu principal donar accés a Internet.

Tipus de xarxes públiques

No totes les xarxes públiques funcionen igual. Podem distingir-ne dues grans variants:

• 1. Xarxa pública amb serveis propis
  Exemples: xarxes municipals o corporatives.
  A més de donar accés a Internet, ofereixen serveis interns (pàgines d’informació, sistemes de missatgeria, intranets…). Quan t’hi connectes, entres dins una infraestructura privada gestionada per un altre. Comparació: és com si et connectessis a l’hort intel·ligent d’una altra persona. Els sensors, les dades i les regles de funcionament no depenen de tu, sinó de l’administrador que ha creat i controla la xarxa.
• 2. Xarxa pública “pont” cap a Internet
  Exemples: el Wi-Fi d’un bar o d’un hotel.
  Aquí només hi ha un router compartit que fa de pont cap a Internet. No hi ha serveis interns i qualsevol dispositiu connectat pot detectar la resta. Comparació: és com si obrissis el Wi-Fi de casa teva a tot el barri. Tothom podria fer servir la teva sortida a Internet, però sense que tu en siguis l’administrador, per tant, ja no controlaries res del que hi passa.

En definitiva, connectar-se a una xarxa pública sempre comporta més riscos que fer-ho a casa amb el teu router. Sigui una xarxa “pont” o una xarxa amb serveis, tu no n’ets l’administrador i no en controles les normes.

Què és Internet?

Internet és la xarxa de les xarxes: una infraestructura global que connecta milions de xarxes públiques, privades i domèstiques. Gràcies a protocols comuns, qualsevol dispositiu pot comunicar-se amb qualsevol altre arreu del món.

Pot semblar difícil d’entendre, però en realitat és el mateix que ja passa a casa teva: dins la teva xarxa domèstica pots intercanviar informació amb tots els dispositius connectats al teu router. Doncs bé, quan et connectes a Internet, el teu dispositiu passa a formar part d’una xarxa molt més gran, amb la possibilitat de comunicar-se amb qualsevol altre dispositiu que també hi estigui connectat. Però clar, això també multiplica els riscos.

Recorda el que dèiem quan parlàvem de la xarxa domèstica: perquè hi hagi comunicació, calen protocols de xarxa compartits (com ara TCP/IP, HTTP(S) o MQTT). A escala global, Internet funciona igual: si comparteixes xarxa i protocol amb un altre dispositiu, la comunicació és possible, encara que estigueu a milers de quilòmetres de distància.

Els estudis actuals estimen que hi ha ja prop de 20.000 milions de dispositius connectats a Internet (2025). I aquí comptem de tot: ordinadors, mòbils, servidors, sensors, càmeres, electrodomèstics o cotxes. Qualsevol aparell amb connexió forma part d’aquesta xarxa gegantina. Imagina el volum de dades que circula amunt i avall: el teu hort intel·ligent és només una agulla dins un paller immens.

A més, cal tenir en compte un altre detall sorprenent: una gran part del trànsit d’Internet no el generen persones, sinó màquines automàtiques, com bots i scripts, i serveis que constantment envien i reben informació específica. El que veus a la pantalla és només la punta de l’iceberg del que realment passa a la xarxa.

Pensa que això vol dir que, amb uns 8.000 milions de persones al planeta, hi ha gairebé tres vegades més de dispositius connectats a Internet que persones vives a la Terra. La xarxa és ja molt més gran que la mateixa humanitat.

Com dibuixaries Internet?

Com t’imagines Internet? Un triangle? Una rodona? Un espai en tres dimensions? Un quadrat?

La forma més simple és començar per una línia. Traça’n una i imagina que totes les xarxes privades, públiques i domèstiques s’hi connecten. Però aviat apareix la pregunta: on comença i on acaba aquesta línia?

Els matemàtics podrien dir que és infinita i ja està. Però, des d’un punt de vista físic, necessitaríem un principi i un final. La realitat és que Internet no té ni centre ni vores clares. És més fàcil imaginar-la com una línia circular: un anell que no té inici ni final. Quan t’hi connectes, simplement entres en algun punt d’aquest anell i, a partir d’aquí, pots viatjar a qualsevol altre lloc.

En altres paraules: Internet no és un lloc físic amb fronteres, sinó una interconnexió global. Tot depèn d’on et connectes i de quins camins s’obren per arribar a la informació que busques.

I a quina velocitat va Internet?

Una altra dada sorprenent és la velocitat a què es mou la informació. Si vius a prop de Barcelona i envies un missatge o fas una comprovació (ping), aquest pot viatjar per mig planeta i tornar en menys d’un segon…

Dit d’una altra manera: la informació que envies pot recórrer milers de quilòmetres en el temps que trigues a parpellejar. Internet no només és immens en volum de dispositius, sinó també extraordinàriament ràpid.

Pot caure Internet?

Una de les llegendes urbanes més repetides és que, si Internet “caigués”, el món s’apagaria de cop. En realitat, Internet és molt més resilient del que sembla: està formada per milers de xarxes interconnectades i desenes de milers de servidors repartits arreu del planeta.

Sí que pot passar que una part d’Internet deixi de funcionar de manera temporal: una avaria elèctrica en una regió, un error en un servidor important, o un tall d’un cable submarí poden afectar zones concretes. Però perquè tota la xarxa mundial deixés d’existir alhora, caldria que tots els nodes, cables i centres de dades del món quedessin fora de servei al mateix temps, cosa pràcticament impossible mentre hi hagi energia i connexions actives en algun lloc del planeta.

Així que, encara que alguns serveis populars (com xarxes socials o cercadors) puguin patir caigudes puntuals i sembli que “Internet ha mort”, en realitat només és una petita peça del trencaclosques global que s’ha aturat durant unes hores.

Una dada és qualsevol tros d’informació que es pugui recollir i guardar: l’hora a què t’has connectat, la teva IP, el navegador que fas servir, la cançó que escoltes, els passos que comptes amb el rellotge o fins i tot el color de la llum de la teva bombeta intel·ligent. Una sola dada pot semblar irrellevant, però quan se n’acumulen milions i es posen en relació, aleshores apareix el que anomenem big data.

El big data no és res més que l’anàlisi massiva de grans volums de dades per trobar-hi patrons: què comprem, com ens movem, què ens agrada, quan estem desperts o adormits… Aquestes dades poden servir per coses útils (predir embussos de trànsit, detectar malalties, optimitzar el consum d’energia), però també per fer perfils comercials molt detallats de cada persona i bombardejar-la amb publicitat o influir en les seves decisions.

Per això, quan parlem de privacitat a Internet, no parlem només d’ocultar el nostre nom o correu electrònic, sinó de controlar quants rastres deixem i qui en fa servir la suma. I és aquí on val la pena entendre què passa cada vegada que simplement “mirem el temps”.

La pregunta clau és: què passa realment quan connecto el meu dispositiu a Internet?

Imaginem un cas senzill: ets a casa, obres el portàtil i vols saber quin temps farà demà. Escrius l’adreça d’un servei de meteorologia i prems Enter. Què passa en realitat a partir d’aquest moment?

Això vol dir que des de casa estàs fent una petició d’informació a un servidor que té les dades del temps. Aquest servidor allotja un web que recull i actualitza la informació meteorològica per tal que tu la puguis consultar. El teu dispositiu estableix una connexió amb aquest servidor, li demana les dades i, quan el servidor respon, la pàgina apareix al teu navegador.

Tècnicament:

• El dispositiu obté una adreça IP de la xarxa a la qual t’has connectat.
• El rúter dona sortida cap a Internet a través del teu proveïdor (ISP).
• La sol·licitud es resol amb protocols com DNS (per traduir nom→IP) i viatja amb TCP/IP fins al servidor.
• Si fas servir web, l’intercanvi va normalment per HTTPS (xifrat TLS) i el servidor respon amb la informació demanada.
• Pel camí i fins al destí es poden generar registres i rastres de la teva activitat.

• IP pública i operadora/ASN ?

  Cada vegada que fas una petició a Internet, queda registrada l’hora exacta (dia, mes, any i segons) i l’adreça IP pública amb què surts a la xarxa. És com la matrícula del teu vehicle digital: no diu directament qui ets, però permet identificar el punt de sortida.

  A partir d’aquesta IP es pot inferir la ubicació aproximada (ciutat, regió o fins i tot barri o àrea metropolitana, depenent de l’ISP) i també quin proveïdor d’Internet utilitzes, ja que cada operador té assignats uns blocs d’adreces (ASN).

  Això permet reconstruir un quadern de bitàcola de la teva activitat: “a tal hora d’aquest dia, des d’aquesta connexió, es va accedir a tal servei”. Encara que no reveli el teu nom directament, situa la connexió en un punt concret del mapa i la vincula a un proveïdor. Per això les dades d’IP i horari són tan valuoses per a registres legals, comercials i publicitaris.

• Navegador i sistema operatiu ?

  Cada petició que fas a Internet inclou informació sobre el navegador (Chrome, Firefox, Safari…) i el sistema operatiu (Windows, macOS, Android…). A més, s’hi afegeix la versió exacta de cadascun.

  Amb aquestes dades es pot inferir si estàs fent servir un ordinador, un mòbil o una tauleta, quin nivell d’actualització tens i fins i tot si el teu dispositiu és potencialment vulnerable (perquè funciona amb versions antigues o sense suport).

  Aquesta informació, aparentment neutra, esdevé part de la teva empremta digital. Permet adaptar anuncis al teu dispositiu, mostrar-te un tipus de contingut o un altre i, alhora, donar pistes sobre la teva capacitat econòmica o hàbits d’ús (no és el mateix navegar amb un mòbil d’última generació que amb un ordinador antic).

• Idioma, zona horària i format regional ?

  El navegador comunica automàticament la llengua preferida, la zona horària i altres detalls regionals com el format de data o el sistema de mesures. Aquesta informació permet que les webs s’adaptin al teu context, mostrant-te el contingut en l’idioma correcte o ajustant l’hora i els formats.

  Però aquestes dades també permeten inferir on et trobes (per exemple, una zona horària concreta) i quines són les teves preferències culturals (llengua habitual, sistema mètric vs imperial, monedes que fas servir).

  Tot i semblar detalls innocents, ajuden a completar el teu perfil digital: poden indicar el teu país de residència, el mercat al qual pertanys o fins i tot si ets una persona local o un visitant. Aquesta informació és clau tant per a l’adaptació del servei com per al màrqueting i la segmentació comercial.

• Resolució de pantalla i mida de finestra ?

  Els webs poden detectar la resolució de la pantalla (nombre de píxels), la densitat (píxels per polzada) i la mida real de la finestra del navegador (si està maximitzada, reduïda o en una segona pantalla).

  A partir d’aquestes dades es pot inferir quin tipus de dispositiu utilitzes (mòbil, tauleta, portàtil, monitor de sobretaula) i, en alguns casos, fins i tot el model concret (per exemple, un iPhone amb una mida de pantalla específica).

  Aquesta informació serveix per adaptar el disseny de les pàgines (disseny responsive), però també forma part del teu perfil digital. Combinada amb altres variables, ajuda a fer-te rastrejable i pot donar pistes sobre la teva capacitat econòmica o preferències d’ús.

• Pàgina d’origen (referer) ?

  Cada vegada que cliques un enllaç, el web de destí pot saber des de quina pàgina d’origen hi has arribat. Això s’anomena referer (sí, històricament mal escrit), i pot incloure l’adreça exacta (URL) del motor de cerca, de la xarxa social o de l’anunci on has fet clic.

  Aquesta informació és molt valuosa per a màrqueting i publicitat, perquè permet entendre quins canals porten més visites o quins anuncis funcionen millor. Però també pot revelar detalls inesperats, com els termes de cerca que havies escrit o la secció concreta d’una web per on navegaves.

  Tot i que es poden aplicar filtres per reduir el que s’envia, el referer continua sent una font important de perfilat i seguiment. En conjunt amb altres dades, ajuda a reconstruir el teu camí digital pas a pas.

• Cookies ?

  Són petits fitxers que el web desa al navegador. Poden servir per coses útils (com recordar la sessió iniciada, les preferències d’idioma o què tens al carret de la compra). Però també hi ha les cookies de tercers, que permeten rastrejar-te a través de múltiples pàgines i construir un perfil de navegació.

  Avui dia, alguns navegadors ja limiten les cookies de tercers de forma predeterminada (Safari i Firefox, i Chrome ho fa progressivament), però la pressió comercial fa que sovint la configuració per defecte continuï afavorint el rastreig.

  Amb aquesta informació es poden inferir molts aspectes: si viatges sovint, quins interessos tens, a quina hora et connectes o fins i tot quins dispositius utilitzes. Tot i que sembli un detall insignificant (com “he mirat el temps”), les cookies poden revelar patrons que després s’aprofiten per personalitzar anuncis o ajustar preus.

• Emmagatzematge web ?

  localStorage i sessionStorage permeten desar informació al navegador de manera molt més àmplia que una cookie. Són menys visibles, no caduquen fàcilment i molts usuaris ni saben que existeixen.

  Això vol dir que un web pot guardar grans quantitats de dades persistents (preferències, identificadors únics, historial de cerques internes) que continuen disponibles encara que tanquis la pestanya o esborris les cookies.

  Per això, alguns llocs utilitzen l’emmagatzematge web com a mètode de rastreig alternatiu. Encara que bloquegis cookies, poden identificar-te amb la informació que queda a localStorage. És un mecanisme poc transparent i més difícil de controlar.

  Els navegadors moderns permeten esborrar-lo, però normalment cal fer-ho manualment o configurar opcions avançades. És un recordatori que, a Internet, allò que és invisible no deixa de ser important.

• Fingerprinting ?

  No és un fitxer que es guardi al navegador, sinó una tècnica de rastreig invisible. El web llegeix molts detalls del teu dispositiu i connexió (navegador, sistema operatiu, tipus i mida de pantalla, idioma, fonts instal·lades, versions de plugins, fins i tot velocitat de la connexió).

  Combinant totes aquestes variables es genera una empremta digital única que permet reconèixer-te encara que no hagis iniciat sessió ni acceptat cookies. Aquesta empremta pot ser prou estable per identificar-te de visita en visita.

  El fingerprinting és molt difícil de bloquejar completament, perquè es basa en informació que el navegador comparteix per funcionar correctament. Algunes eines com Tor Browser o Firefox amb configuracions de privacitat reforçada intenten reduir-ne l’eficàcia, però no sempre és possible eliminar-la del tot.

• Canvas / WebGL ?

  Forma part del fingerprinting avançat. El web pot demanar al teu navegador que dibuixi una imatge o representació invisible mitjançant Canvas o WebGL.

  Cada dispositiu genera aquest dibuix amb petites microdiferències (per la targeta gràfica, els drivers, el sistema operatiu o fins i tot el tipus de lletra). Aquestes diferències actuen com una empremta digital única.

  L’usuari no veu res a la pantalla, però el resultat intern d’aquest dibuix es pot llegir i utilitzar per identificar-te. És una de les tècniques de rastreig més difícils de detectar i bloquejar.

• Informació de connexió i seguretat ?

  Quan la connexió és HTTPS, el navegador i el servidor negocien un protocol de seguretat (TLS). La versió de TLS i la manera com es fa aquesta negociació poden revelar si el dispositiu i el web utilitzen tecnologia actualitzada o, al contrari, vulnerabilitats i configuracions antigues.

  Durant aquesta negociació també es comparteixen detalls tècnics com la llista de xifrats acceptats, la configuració regional del sistema o l’hora del dispositiu. Tot plegat pot servir per inferir el tipus de navegador, el sistema operatiu o fins i tot l’empresa proveïdora de la connexió.

  Encara que l’usuari només vegi la icona del cadenat, cada connexió deixa un rastre de petjades tècniques que poden formar part del teu perfil digital. Això mostra que la seguretat no és només xifrar dades, sinó també gestionar la informació adicional que s’exposa en cada connexió.

• Esdeveniments d’ús ?

  No només importa quina pàgina visites, sinó com hi interactues. El temps que hi passes, la velocitat de desplaçament, els clics o fins i tot quan deixes d’escriure poden ser registrats.

  Aquests esdeveniments s’utilitzen per millorar l’experiència d’usuari (UX), però també serveixen per construir perfils comercials: si llegeixes amb calma, si compares preus, si t’atures en un producte o si abandones el carret de compra.

  Amb prou dades, es poden inferir patrons de conducta com la teva atenció, el nivell d’interès o fins i tot l’estat d’ànim. Això converteix els teus gestos més quotidians en informació valuosa per a màrqueting, disseny de productes o models de predicció.

• Estats de permisos ?

  Quan un web sol·licita permisos especials (com ubicació, càmera, micròfon o notificacions), la teva resposta queda registrada. Tant si els concedeixes com si els rebutges, aquesta informació ja forma part del teu perfil digital.

  Saber que tens activat l’accés a la ubicació pot indicar hàbits de mobilitat; permetre notificacions mostra un nivell de confiança en el servei; tenir bloquejada la càmera o el micròfon pot revelar un nivell de precaució.

  Encara que sembli un detall menor, la suma d’aquests estats de permisos ajuda els webs a inferir la teva predisposició al risc i al control. És un exemple clar de com fins i tot les teves decisions negatives (no permetre) aporten informació sobre tu.

• Compte iniciat ?

  Si tens la sessió oberta en serveis com Google, Facebook, Microsoft o Apple, qualsevol activitat web pot quedar associada directament al teu nom i historial, encara que no hagis iniciat sessió explícitament en aquell lloc.

  Per exemple, un simple botó de “M’agrada” o un camp de “Login amb Google” ja permet que el servei sàpiga que has visitat aquella pàgina. Això converteix la teva navegació en activitat personalitzada i identificable.

  En resum: navegar amb el compte obert és com portar una etiqueta amb el teu nom. Encara que no te n’adonis, cada visita pot sumar-se al teu perfil digital.

I tot això pot passar abans, fins i tot, d’acceptar cap galeta. Quan entres a un web i et surt la finestra de consentiment, has de saber que per poder mostrar-te aquella mateixa finestra el navegador ja ha establert connexió amb el servidor i ha intercanviat dades bàsiques: la teva IP, el navegador, l’idioma, la mida de pantalla, etc. És a dir, el web ja sap algunes coses de tu abans que tu hagis donat cap permís explícit.

Acceptar (o rebutjar) galetes afegeix capes d’informació extra, però el primer intercanvi de dades és inevitable: és la condició tècnica perquè la pàgina pugui carregar-se. Per això, quan parlem de privacitat, no ens hem de fixar només en les galetes visibles, sinó en tot el conjunt de senyals invisibles que deixem en cada connexió.

Aquest exemple mostra per què convé saber què implica cada clic. Encara que només escriguis una adreça i premis Enter, hi ha un intercanvi de dades molt més gran que sovint passa desapercebut.

A conscienciadigital.cat t'intentem explicar la força que pot tenir cada clic.

Per això, al següent capítol veurem els navegadors: la porta d’entrada a Internet i una de les eines més importants per entendre i protegir la teva privacitat.