Xarxa privada sense Internet
Definició
Una xarxa privada és una xarxa tancada, amb dispositius que es comuniquen entre ells sense necessitat de connexió a Internet. Tot el que passa dins aquesta xarxa queda limitat al seu àmbit local.
El seu funcionament és pràcticament igual al d’una xarxa domèstica, però amb una diferència important:
- La xarxa domèstica acostuma a tenir pocs dispositius (mòbils, ordinadors, TV, etc.).
- Una xarxa privada pot contenir molts més elements i complexitat: , impressores compartides, sistemes de vigilància, sensors, equips d’oficina…
- A més, pot estendre’s per un espai molt més ampli gràcies als , que funcionen com “extensors” de la xarxa sense fils i permeten que molts dispositius es connectin amb bona cobertura.
Exemple: un hort intel·ligent
Imagina un hort intel·ligent equipat amb tecnologia. Hi ha sensors que mesuren la humitat i la temperatura de la terra, mecanismes de reg automàtic que s’activen segons la informació rebuda, càmeres que mostren zones de més o menys humitat, i fins i tot estacions meteorològiques locals que anticipen pluja o sequera. Tota aquesta informació es recull en un servidor amb base de dades, que processa les dades i permet prendre decisions més eficients.
Tots aquests dispositius formen part de la mateixa xarxa privada i estan connectats al rúter. Si cal ampliar la cobertura per arribar a tots els sensors, es poden utilitzar que distribueixen millor la connexió al llarg de l’hort.
Cada setmana passes per l’hort a comprovar que tot està en ordre i a treure les males herbes que van creixent. Quan arribes, agafes el teu mòbil i et connectes a la xarxa privada a través del rúter. Allà pots descarregar totes les dades per revisar-les. Si el sistema està ben configurat, fins i tot pots veure la informació en temps real (això depèn de la ) o reprogramar components per millorar-ne el funcionament.
Si necessites més seguretat, pots configurar el rúter perquè només el teu mòbil pugui accedir-hi. Com ho sap el rúter? Perquè cada dispositiu té una única (com un DNI de la seva targeta de xarxa). Així, encara que algú altre estigui a prop, el sistema només permetrà connectar-se al teu mòbil autoritzat i descarregar les dades.
Des del rúter també pots definir altres regles de control: crear una xarxa de convidats separada, limitar l’accés a certs dispositius o restringir determinats blocs o adreces IP dins la teva xarxa. D’aquesta manera mantens més ordenat i segur l’ús de la connexió.
A més, molts rúters incorporen un bàsic, que permet definir quines connexions s’accepten dins la xarxa i quines es bloquegen. Això afegeix una capa extra de control i seguretat.
Com que la instal·lació privada està restringida exclusivament al teu dispositiu, qualsevol altra persona pot veure que la xarxa existeix, però no connectar-s’hi. De fet, alguns ruters permeten fins i tot amagar el nom de la xarxa : així no apareix a la llista de Wi-Fi disponibles i només qui coneix el nom i la contrasenya pot afegir-s’hi. És una capa extra de discreció, tot i que cal recordar que no substitueix els protocols de seguretat com el o el .
Tot això passa dins la xarxa privada, sense necessitat d’Internet. L’hort funciona de manera autònoma i pots consultar les dades sempre que estiguis dins l’espai de la instal·lació.
[Router local] ├─ [Sensor humitat] ├─ [Mecanisme de reg] ├─ [Servidor + Base de dades] └─ [Mòbil de l’usuari]
Ara bé, imagina que la següent setmana tens un compromís o estàs malalt i no pots visitar la instal·lació de forma física. Aleshores, neix la necessitat de connectar aquesta xarxa a Internet.
I si connectem a Internet?
Aquesta xarxa seria útil sense Internet: els dispositius es comuniquen i prenen decisions de manera local. Però, si connectessis el rúter a Internet, podries consultar l’estat del teu hort des de qualsevol lloc del món. Aquesta connexió externa et situa dins l’àmbit de l’ , i obre noves possibilitats de monitoratge i control remots, però també implica nous riscos que veurem més endavant.